Em pesen les parpelles
de la nostàlgia que vessen
els ulls, pesats,
quan dormisquegen.
Fugaç, la lluna s’acluca
rere el vidre de casa.
I jo m’adormo en l’esguard
de l’espelma encara encesa.
de la nostàlgia que vessen
els ulls, pesats,
quan dormisquegen.
Fugaç, la lluna s’acluca
rere el vidre de casa.
I jo m’adormo en l’esguard
de l’espelma encara encesa.
Nostàlgia de pèrdua
nostàlgia que et cerca.
Amor, amor,..
en les hores d'aquest vespre.
Cau la nit sencera sobre mi
i, indefensa, s’acaba una guerra.
Mil bombes enceses
semblen cremar el meu llit,
nostàlgia d’amor
nostàlgia de tu
nostàlgia que et cerca
en la nit encesa.
3 comentarios:
Un sentiment estrany aquest de la nostàlgia...la malenconia d'un moment dolç. Les sensacions que descriu el text ho expliquen molt bé, i la foto també; l'horitzó, el mar...
Petons
Ufff... I have no words.
Petonassus.
Gràcies bonics:
sempre tan dolços amb mi.
Us estimo
Helena
Publicar un comentario