domingo, 29 de marzo de 2009

primera part d'una història que no sé cap a on va... (s'admeten consells)

Vaig començar el dia buscant desesperadament les agulles de cabell que havia deixat a la tauleta de nit, un dia abans. Sempre he tingut el costum de deixar-les desordenades i amb poca traça entre el got d’aigua quasi buit i el llibre a mig fer. I després, és clar, l’enrenou queda assegurat.
De fet, tota la meva vida ha sigut un enrenou dels de debò.
I aquell dia era dimecres 14 de setembre, i el recordo com el dia en què em va canviar la vida. Malgrat haver-lo començat com un enrenou de presses i neguits, cercant agulles i alguna cosa digna per a cobrir-me el cos. Aquell, de ben segur, que seria el dia més important de la meva vida.

Em vaig vestir ràpidament. Uns texans i una samarreta color poma, regal del supermercat. No podia tornar a fer tard a la feina, ja era massa la basarda que havia passat uns dies enrere, quan l’encarregat, en Charlie, va voler fulminar-me de ple només veure’m entrar.
Tot i saber que era un desastre, que tota jo era un caos constant, no podia permetre’m perdre la feina abans de la tieta, malalta de càncer a l’hospital i anhelant la meva companyia, i els meus ingressos, única cura pal·liativa dels dolors. Pobre tieta!
I així vaig anar precipitada per tota la casa, i pels carrers, que ja desprenien aquella olor humida de terra de jardiner, i les coses començaven a tenir un color presumit de primavera, fins arribar al super.

martes, 20 de enero de 2009

llover sobre mojado (reflexiones que no te tocan)

Quizás fue demasiado tarde para encontrarte.

Ese día en el que me crucé contigo en la calle
–perdidos-,
y te miré a los ojos, y me extrañé en ellos
sin saber por qué.
El día en que oí tu voz en la noche,
y creí que la mía quedaría cristalizada en el silencio
y que no llegaría nunca al diálogo contigo,
o al ensueño.
No sé.
Me acuerdo bien de esos días en la gran ciudad
de las ciudades minúsculas:
la ciudad en la que cabe tanta gente en una calle,
en un café, o en un bus;
tanta gente desconocida
con rumbos paralelos.

Ahí creí conocer una parte de ti,
(o eso pensé en el momento)
mientras paseaba feliz de saberme olvidada
porque nadie iba a elegir mi nombre al azar,
y gritarlo.

Mi confusión te buscaba en el libro que leía,
en la voz de la cantante esa que conocí contigo…
en cada rincón encontraba
la mezcla de dos pronombres:
tu, y yo,
dos sílabas cortas que son cada vez más grandes.

Y parece mentira, después de tantos meses,
que todavía sigas aquí
–¡tan lejos!-
sin saber lo que pasó
en la ciudad de adoquines húmedos…



Si vuelves a mí algún día
querré llamarte tal vez por tu nombre,
más lejos de tu pronombre.
Querré dibujarte en la palabra sencilla
que contiene tu vida,
y amarte para siempre aunque no sepas que existo
ni que te pienso en voz alta.


Quiero andar descalza aunque el suelo resbale.

¿Sabes?
a veces llueve sobre mojado
y no es tan absurdo que nos guste pisar el barro, …
más absurdo es hacer callar los versos
y dejar que enmudezcan
sin arriesgarse la voz.

Pero si acaso vuelves, acuérdate de esto:

somos versos de polvo
como el rastro que dejan las estrellas en lo vacuo,
en la inmensa confusión.

Somos lo que fuimos, sin saberlo,
incluso somos parte de aquello de lo que escapamos…


Somos, en fin,
el trayecto que dibuja un globo
cuando huye hacia las nubes. Muy alto,
más alto.

Eso somos:
mucho más.

Si acaso vuelves acuérdate sólo que quise tu voz,
y que eso me salvó.

lunes, 19 de enero de 2009

Palabras para Julia- J.A. Goytisolo

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.
Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.
Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.
Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.
Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.
Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino,
nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.
La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.
Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.
Perdóname
no sé decirte nada más
pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.
Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.

jueves, 15 de enero de 2009

castells de sorra


Els meus somnis de sorra es desfan


com els castells que fèiem tu i jo a la platja, de ben petits... recordes?


ara ens hem fet grans:

hi ha preguntes sense resposta a les que hem de posar bona cara,

anar ben vestits, amb la cara neta de dignitat,

i abraçar-nos a la nit com si no hagués passat res,

com si tot seguís el seu curs natural.


però jo per dins tinc un buit de castell de sorra que s'enfonsa,

perquè sé que no tornaran temps de pales, rasclets, pilotes de goma...


sé que ja som grans i que ens esperen les preguntes sense resposta

i que hem de ser dones i homes lliures de passat,


lliures en el futur.


però el castell s'enfonsa en el mar

i tots els meus somnis, de petita i de gran

es disolen dins l'aigua.

viernes, 9 de enero de 2009

Injustícia

Avui no podré pronunciar la paraula injustícia sense deixar de pensar en tu.

Han passat ja uns quants dies i et penso, et sento quan les hores són més delicades i cobren una dimensió especial. Hem començat l'any, certament, d'una manera poc afortunada.

I jo, pobre de mi!, masses vegades em queixo sense motius. Sóc un desastre, una mimada, una egocèntrica, també. Tinc tendència a veure les coses des d'una perspectiva tan minsa, oblidant qui pateix de veres. Un nen que es juga la vida en un hospital. Un home que perd la cartera, els diners, la família, els somnis, en una patera. Un missil veloç que acaba amb vint-mil vides d'un sol tret.

Avui m'he quedat sense paraules per parlar d'injustícia. I els tòpics es repeteixen, i em canso de sentir-me dir "és que no ho hi ha dret", "és que és molt injust". Em canso perquè sé que dorms a un hospital i que no em sents i que et trobem a faltar. Cada vegada més.

Em canso de saber-me tan egoïsta, però seguir queixant-me - per pur vici !- quan l'amor ha marxat.

Voldria pensar-te sempre per poder créixer forta, i justa, amb tu.

Si la vida em deixa.