domingo, 29 de marzo de 2009

primera part d'una història que no sé cap a on va... (s'admeten consells)

Vaig començar el dia buscant desesperadament les agulles de cabell que havia deixat a la tauleta de nit, un dia abans. Sempre he tingut el costum de deixar-les desordenades i amb poca traça entre el got d’aigua quasi buit i el llibre a mig fer. I després, és clar, l’enrenou queda assegurat.
De fet, tota la meva vida ha sigut un enrenou dels de debò.
I aquell dia era dimecres 14 de setembre, i el recordo com el dia en què em va canviar la vida. Malgrat haver-lo començat com un enrenou de presses i neguits, cercant agulles i alguna cosa digna per a cobrir-me el cos. Aquell, de ben segur, que seria el dia més important de la meva vida.

Em vaig vestir ràpidament. Uns texans i una samarreta color poma, regal del supermercat. No podia tornar a fer tard a la feina, ja era massa la basarda que havia passat uns dies enrere, quan l’encarregat, en Charlie, va voler fulminar-me de ple només veure’m entrar.
Tot i saber que era un desastre, que tota jo era un caos constant, no podia permetre’m perdre la feina abans de la tieta, malalta de càncer a l’hospital i anhelant la meva companyia, i els meus ingressos, única cura pal·liativa dels dolors. Pobre tieta!
I així vaig anar precipitada per tota la casa, i pels carrers, que ja desprenien aquella olor humida de terra de jardiner, i les coses començaven a tenir un color presumit de primavera, fins arribar al super.

1 comentario:

Joan Recordà i Pellicer dijo...

Home, molt bé! però que no continua? Segur que hi ha més imatges guardades al teu escriptori i que haurien de veure la llum.

Quan publicaràs al bloc? esperarem al pròxim post.

Un tomàtec