Ens perdem entre les ones del mar de Formentera.

Ens perdem en un tros de cel blau,
en una paraula màgica
d’una nit de borratxera
d’ara fa dos anys

ens perdem, estimant-nos,
entre la fressa de la gent que pregunta
que es mou
que es desespera en el tren, el llit o el bar.

Ens perdem encara
amb els llavis inquiets i la mirada tèrbola,
somiant altres paratges
que ens han de portar a l’infinit.

Ens perdem, amor,
per no saber trobar-nos en aquest món confós.

Ens perdem per créixer
i mirar-nos amb el rostre sincer
i les mans plenes de força, i de vida,
de coses bones que compartirem
somiant-nos eterns
en la distància.