domingo, 23 de marzo de 2008

MADE IN TAIWAN

Aquestes paraules són per la Mireia. Una persona que va estar molt a prop meu durant els anys de la universitat. Una persona de les que fan escola, i queden per sempre a la pupil·la, gravades a foc. Vaig escriure això fa tres anys, i encara no ho havia pogut compartir. Amb ella sí, però no amb vosaltres...

Tendrías que haberte llevado la pitillera - dije con mucha calma -. Me rompe por dentro verla así, tan sola i desamparada, entre las pocas cosas que quedan de ella...

La de deshacerme de sus cosas para no enfrentarme a ellas fue mi primera reacción después de su muerte. Una reacción penosa y cobarde, lo sé, pero una coraza fiable al fin y al cabo.
Nunca me he considerado una persona fetichista, en absoluto, más que nada porque el valor de las cosas en los tiempos que corren es demasiado caduco y perecedero, y el amor incondicional hacia ellas no se contempla.
Sin embargo, las cosas de ella, los testigos absolutos de lo que fuera su vida, sí importan. Al final de todo son lo único a que aferrarse.
En efecto, el materialismo más puro acontece cuando alguien se muere porque las cosas empiezan a hablar, a pedir permiso para quedarse... Y una vez tenue dice: "No me he ido del todo, sigo aquí: en esta pitillera oxidada".

Esta cajita de color plata había sido un regalo de uno de sus novios. Dijo que le hizo una ilusión tremanda recibirla porque sus cigarrillos quedarían a salvo de la lluvia entre aquellas chapas "Made in Taiwan".
Así, siempre a la hora del café sucio entre clase y clase, Mireia era feliz al ver reflejada su sonrisa desdibujada (como la de un sueño) entre los relieves del latón.

La pitillera fue testigo directo de una felicidad compartida de tres años, quizás más. Fue un pretexto que nos unió, al fin y al cabo:

-Queda't a fer un cigarro amb mi, vinga...
-Pero si ja saps que jo no fumo!
-És igual, queda't igualment.

Recuerdo que un dia de esos, de los del café, Mireia me pidió que viajáramos juntas lejos de ahí, sin nada más que nosotras solas. Casi desnudas, como los hijos de la mar...
Y lo hicimos. Dejamos la facultad, cogimos la maleta a rebosar de proyectos futuros y nos lanzamos a ellos. Descubrirnos fuera de las aulas confirmó la primeriza intuición de que nos íbamos a llevar muy bien, y la pitillera lo sabe de sobras. Aunque ahora calle por timidez, o por melancolía.

Me dijo un día un buen amigo que eso de la nostalgia en realidad contiene más de alegre que de triste, más de sonrisa afligida que de mueca de dolor. No sé, quizás tenga razón. Porque la caja de lata me lleva siempe a rozar sus manos abrazando un café para vencer el frío. Y eso debe ser gracias a la nostalgia alegre. A una nostalgia de esas, de las buenas.

Sant Cugat, octubre de 2005

5 comentarios:

Yeral dijo...

Joder, no ens facis això... que és massa... Diumenge de pasqua, neui fred a Würzburg, més sol que la una al laboratori i em trobo amb "Made in Taiwan"... és massa...

M'has fet plorar i veure a la Mireia, tot i que no la conegués massa (o gens). He palpat l'amistat que us unia i m'has fet adonar-me'n de la sort de tenir-vos, a vosaltres, a la gent que més estimo.

Si això segueix així em faig suscriptor de la Bresquilla...

Un petó "yegant".

Maria dijo...

Buuuuuuuufa!!! Quina manera de començar el dia!!! Pell de gallina!!!

Malauradament sé, tant bé com tu, com parlen els objectes després d'una mort, i són els diàlegs que entaules amb ells els que fan que el record, amb el temps, et dibuixi un somriure.

Un petó

Helena Minuesa dijo...

gràcies petites grans persones..

ja sé que això d'empatitzar se us dóna millor que a ningú. gràcies pel suport i per les paraules amables.

i bona pàsqua de xocolata..

primu: què fan els de wurzwuf per setmana santa?

petó de mona

Yeral dijo...

Helena, per Setmana Santa això del Rürur (així és com ho diem els espanyols aquí) és un festival dels Conills -en el sentit estricte de la paraula, eh?? no malpenseu- i dels ous de xocolata i aquestes mariconadetes. Cullons! Estan obsessionats... Ja he rebut 3 conills -malauradament, tots de xocolata- i n''he vist tants pel carrer que tinc malsons... Jeje...

Un petó d'ulls grossos de mussol.

laia dijo...

i els pantalons a quadres marrrons...ajustats i mesuradament vestits, desembarcats d'un baul vell i reclamant el retorn de la llibertat d'aquells anys, o les sandàlies improvisades d'estiu d'on eixien uns peus ballarucs i contents.
Tampoc la coneixia prou però també em ve un record fetitxista que he volgut recordar.
Una abraçada.