Tinc pau i és el moment de créixer...

Sigueu feliços petits anissos!

That's no way to say Goodbye - L.Cohen

I loved you in the morning,

our kisses deep and warm,

your hair upon the pillow

like a sleepy golden storm,y

es, many loved before us,

I know that we are not new,

in city and in forest

they smiled like me and you,

but now it's come to distances and both of us must try,your eyes are soft with sorrow,

Hey, that's no way to say goodbye.

I'm not looking for another

as I wander in my time,

walk me to the corner,

our steps will always rhyme

you know my love goes with you

as your love stays with me,

it's just the way it changes,

like the shoreline and the sea,

but let's not talk of love or chains and

things we can't untie,

your eyes are soft with sorrow,

Hey, that's no way to say goodbye.

I loved you in the morning,

our kisses deep and warm,

your hair upon the pillow

like a sleepy golden storm,

yes many loved before us,

I know that we are not new,

in city and in forest

they smiled like me and you,

but let's not talk of love or chains and

things we can't untie,

your eyes are soft with sorrow,

Hey, that's no way to say goodbye.

De vuit a tres del matí, rere la finestra

Tothom té els seus somnis.

A vegades més endins.

D'altres més enfora.

Aquesta és la finestra des de la qual llegeixo els meus somnis cada matí, de vuit a tres.

Els percebo embolicats entre els arbres de la plaça, gèlids, rere el vidre antic...

Els percebo esperant-me allà, drets, entre les fulles caduques que han anat abandonant-se poc a poc.

Els meus somnis es desvetllen entre les deu i les dotze del matí, a l'hora del cafè.

I és llavors quan s'esclareixen i es fan presents en totes les coses que m'envolten, i em sorprèn una tendresa esbojarrada de ganes de vida, de ganes de somni.

Quins són els vostres somnis?

Tanca els ulls

Tanca els ulls
de la nit blava
i segueix-me
a l´atzar, sense pressa.

Coneixerem el bé
i el mal
d´una sola volta

i aleshores
voldrem córrer més,
més enllà
despullats de tot
a la llum sola

Tanco els ulls
jo també
per donar-me a tu,
al teu cos
-blanc i suau-
I a dins et deixes
ens deixem de sobte
tots els neguits es fonen
com el glaç a la sorra.

I em dius llavors:
-SOMRIU!
amb els dits a la boca.

Tanca els ulls i corre
lluny, lluny...
rere el temps de la història.

Un nombre més
que es multiplica:
un u, un dos
que es trasformen.

Tanca els ulls
de la nit blava.
Amarats de sol
serà menys fosca.

(Alemanya, 8 de desembre de 2006)

NO T'ABANDONIS

No t’abandonis.
Hi ha una drecera de llum
sota la porta i,
si l’obres,
veuràs cadascuna
de les parpelles
enceses de la nit.

No t’abandonis en la son
ni vulguis aturar la por

camina,
camina sense mandra

L’angoixa és un so
feréstec en el cor.

Míra’m i sent
com la pluja s’atrapa
dins del cel

com la nit ens besa
en tots els racons de la ciutat.

I no t’abandonis
en la misèria
de l’ésser estimat
que es troba sol,

car jo hi seré sempre
quan que les cordes
deixin de sonar

sempre, sempre

quan el pes caigui
més feixuc sobre tu.

No abandonis:

la mà d’un company,
abraça amb força
i en ella, i en la paraula,
llegiràs els mots més suaus

I escoltaràs música,
de països nous,
imaginables
només en el somni...

I quan aquest es fongui
jo hi seré
més sincera
més valenta.

Serem els dos
com la llum nova.

Plens de l’amor
que no s’abandona.

Pandémica i celeste

Imagínate ahora que tú y yo
muy tarde ya en la noche
hablemos hombre a hombre, finalmente.
Imagínatelo,
en una de esas noches memorables
de rara comunión,
con la botella
medio vacía, los ceniceros sucios,
y después de agotado el tema de la vida.
Que te voy a enseñar un corazón,
un corazón infiel,
desnudo de cintura para abajo,
hipócrita lector -mon semblable,-mon frère!

Porque no es la impaciencia del buscador de orgasmo
quien me tira del cuerpo a otros cuerpos
a ser posiblemente jóvenes:
yo persigo también el dulce amor,
el tierno amor para dormir al lado
y que alegre mi cama al despertarse,
cercano como un pájaro.
¡Si yo no puedo desnudarme nunca,
si jamás he podido entrar en unos brazos
sin sentir -aunque sea nada más que un momento-
igual deslumbramiento que a los veinte años !

Para saber de amor, para aprenderle,
haber estado solo es necesario.
Y es necesario en cuatrocientas noches
-con cuatrocientos cuerpos diferentes-
haber hecho el amor. Que sus misterios,
como dijo el poeta, son del alma,
pero un cuerpo es el libro en que se leen.

Y por eso me alegro de haberme revolcado
sobre la arena gruesa, los dos medio vestidos,
mientras buscaba ese tendón del hombro.
Me conmueve el recuerdo de tantas ocasiones...
Aquella carretera de montaña
y los bien empleados abrazos furtivos
y el instante indefenso, de pie, tras el frenazo,

pegados a la tapia, cegados por las luces.
O aquel atardecer cerca del río
desnudos y riéndonos, de yedra coronados.
O aquel portal en Roma -en vía del Balbuino.
Y recuerdos de caras y ciudades
apenas conocidas, de cuerpos entrevistos,
de escaleras sin luz, de camarotes,
de bares, de pasajes desiertos, de prostíbulos,
y de infinitas casetas de baños,
de fosos de un castillo.
Recuerdos de vosotras, sobre todo,
oh noches en hoteles de una noche,
definitivas noches en pensiones sórdidas,
en cuartos recién fríos,
noches que devolvéis a vuestros huéspedes
un olvidado sabor a sí mismos!
La historia en cuerpo y alma, como una imagen rota,
de la langueur goûtée à ce mal d'être deux.
Sin despreciar
-alegres como fiesta entre semana-
las experiencias de promiscuidad.

Aunque sepa que nada me valdrían
trabajos de amor disperso
si no existiese el verdadero amor.
Mi amor,
íntegra imagen de mi vida,
sol de las noches mismas que le robo.

Su juventud, la mía,
-música de mi fondo-
sonríe aún en la imprecisa gracia
de cada cuerpo joven,
en cada encuentro anónimo,
iluminándolo. Dándole un alma.
Y no hay muslos hermosos
que no me hagan pensar en sus hermosos muslos
cuando nos conocimos, antes de ir a la cama.

Ni pasión de una noche de dormida
que pueda compararla
con la pasión que da el conocimiento,
los años de experiencia
de nuestro amor.

Porque en amor también
es importante el tiempo,
y dulce, de algún modo,
verificar con mano melancólica
su perceptible paso por un cuerpo
-mientras que basta un gesto familiar
en los labios,
o la ligera palpitación de un miembro,
para hacerme sentir la maravilla
de aquella gracia antigua,
fugaz como un reflejo.

Sobre su piel borrosa,
cuando pasen más años y al final estemos,
quiero aplastar los labios invocando
la imagen de su cuerpo
y de todos los cuerpos que una vez amé
aunque fuese un instante, deshechos por el tiempo.
Para pedir la fuerza de poder vivir
sin belleza, sin fuerza y sin deseo,
mientras seguimos juntos
hasta morir en paz, los dos,
como dicen que mueren los que han amado mucho.

Jaime Gil de Biedma

Algunes coses que em fan feliç

1. veure entrar la llum tènue per la finestra de la meva habitació i sorprendre’m amb les formes que dibuixa la persiana a contrallum

2. escoltar les campanes de l’església de lluny, a vegades més a prop que altres, segons com bufi el vent


3. esmorzar amb la remor d’una màquina de cafè de lluny, un diari al davant, una llibreta de notes..

4. saludar els meus companys de feina amb el “què tal?” de cada dia, veure’ls contents amb ells mateixos, veure’ls contents de compartir l’estona amb mi.

5. fer el cafè de cada dia conjunt


6. sentir la veu de la meva mare, cuidant-me sempre: Com estàs? On dinaràs? Tens classe avui?

7. sentir la veu dels nens entrant al museu: una veu d’alegria juganera que sorprèn la buidor del claustre


8. tenir ganes de tenir un fill un dia i explicar-li contes de màgia i portar-lo al claustre per sentir la seva veu alegre també en el silenci que ha deixat la història

9. escoltar el soroll de les meves sabates quan passegen pel carrer: és una remor constant que em fa sentir viva



10. trucar als meus amics i que em sorprenguin amb alguna pregunta estúpida sense resposta, i que em convidin a sopar amb ells

11. imaginar-me un joc fantàstic en el qual s’ho puguin passar bé nens petits i grans

12. compartir un cafè de granja amb una bona amiga: sentir les seves mans com s’escalfen dins les meves

13. sentir un orgull profund en pensar en la meva família: els meu pares, les meves àvies, els meus cosins. La gent que m’ha cuidat tota la vida i no m’ha deixat caure

14. tenir ganes de viure amb amor intens cap a la gent que estimo

15. tenir ganes de tenir ganes

16. compartir un sopar entranyable en el que tots els dolors i maldecaps s’enfonsin

17. sentir una mà amiga a sobre l’espatlla amb un: “tot passarà”, “estic aquí”...

18. notar l’abraçada sincera i profunda d’una persona molt important per mi.

19. Pressentir que el cor batega a mil per hora i que podria escapar-se del pit en qualsevol moment

20. anar a dormir amb una espelma al costat que faci pampallugues i faci moure l’habitació al seu ritme

21. tancar els ulls poc a poc, amb la certesa de poder somiar el millor dels somnis possibles

22. tenir ganes d’escriure

23. poder expressar amb paraules el que em passa a dins del cor.

24. somriure sense esforços

25. xerrar de res i de tot amb la meva àvia mentre mengem sopa

26. poder dir que sóc afortunada i rica en amor

27. saber que tot està per fer i que la vida m’espera.

Com la pell de la bresquilla

Com la pell de la bresquilla,
que arribarà per Sant Joan
-quan s'acurten les nits-
dóna'm la boca;
em veus des de l'abisme
i a penes pots somriure.
Arran de la ferida
et parle de demà,i
t'explique amb els dits
que sempre em torna
un gran desig de viure't
que a penes puc descriure.
A voltes ets la dida
i a voltes la destral
que veu tots els envits
d'aquesta aposta,
sense que ningú et dicte
com és com has de viure.

Feliu Ventura

Serem record

Serem record
de la història

Una ventada a fora
la finestra de bat a bat
el cor encara amb força
un batec de vent constant
en el record de la història.

Serem record oblidat
oblidable només amb temps
“temps al temps”
que diuen els altres...

I tu en el record
de l’esguard constant.

T’he estimat amb tota la força
del jaç, del pit,

del voler estimat.

Del voler fer història
i el record perenne.

Però en va la tardor
se’n du l’amor,

el vent l’esquinça,
l’ofec l’abraça
amb delit voraç.

Som record
a la història

Anys que passen.

Un record fugaç.

Nostàlgia

Em pesen les parpelles
de la nostàlgia que vessen
els ulls, pesats,
quan dormisquegen.

Fugaç, la lluna s’acluca
rere el vidre de casa.

I jo m’adormo en l’esguard
de l’espelma encara encesa.

Nostàlgia de pèrdua
nostàlgia que et cerca.
Amor, amor,..
en les hores d'aquest vespre.

Cau la nit sencera sobre mi
i, indefensa, s’acaba una guerra.
Mil bombes enceses
semblen cremar el meu llit,

nostàlgia d’amor

nostàlgia de tu

nostàlgia que et cerca

en la nit encesa.

Ens fem nostres

Anem cap a la vida. Cap a la llum,... on tot hi cap.

I a les fosques - on es pensen les coses amargues que no podem oblidar malgrat les hores - et
penso lluny, amb un somrís sincer entre els teus companys de viatge, dels quals ja no en formo part.
I la teva mirada dolça, com la del primer dia, em vigila per a que no em perdi entre el bosc, em cuida com una nena petita, com l’esguard del pare davant del perill.

Arriba la nit i et sento, pressento encara els teus peus cansats pujant les escales.
Em véns a buscar i m’abraces i et dic totes les coses que encara em resten a dins i que vull fer teves. Et dono tot l’amor que va haver d’aturar-se, baixar pel carrer i marxar, aquella nit qualsevol.
En el somni ens fem nostres.

Cap a la vida anem. Cap a la vida sense nosaltres.

Però cap a la vida.

L'un dins l'altre i cadascú al seu lloc

Fins que cal dir-se adéu

Es varen dir:

"Cal guanyar temps als somnis,

cal anar molt més enllà de les paraules.

Ser tal com som de soca-rel.

Cremar les naus,

navegar a pèl

Amor valent per tu,

per guanyar terreny a la vida

i contemplar-la compartint-la.

Fins que cal dir-se adéu.

L'un dins l'altre i cadascú al seu lloc.

Pensar en veu alta

i tastar-ho tot."

I ho varen fer...

temps als somnis

i compromesos, només, en les coincidències

i la mútua complicitat.

Eren llavor d'eternitat

compartint les joguines i les vivències.

Amor valent per tu.

Va cap on va i dura el que dura.

No hi ha marges ni mesures.

Fins que cal dir-se adéu.

L'un dins l'altre

i cadascú al seu lloc.

Pensar en veu alta

i tastar-ho tot.

Fins a la fi

cal guanyar temps als somnis.

Cal anar molt més enllà de les paraules,

ser tal com som i dir-se adéu

si el cada dia ha fet lo seu

i ens ha canviat les coses i a nosaltres.

Amor valent per tu,

per guanyar terreny a la vida i esgotar-la

i "exprimir-la".

Fins que cal dir-se adéu.

(Joan Manuel Serrat)

Ens perdem entre les ones del mar de Formentera.

Ens perdem en un tros de cel blau,
en una paraula màgica
d’una nit de borratxera
d’ara fa dos anys

ens perdem, estimant-nos,
entre la fressa de la gent que pregunta
que es mou
que es desespera en el tren, el llit o el bar.

Ens perdem encara
amb els llavis inquiets i la mirada tèrbola,
somiant altres paratges
que ens han de portar a l’infinit.

Ens perdem, amor,
per no saber trobar-nos en aquest món confós.

Ens perdem per créixer
i mirar-nos amb el rostre sincer
i les mans plenes de força, i de vida,
de coses bones que compartirem
somiant-nos eterns
en la distància.

PALABRAS PARA JULIA

Tú no puedes volver atrás porque la vida ya te empuja como un aullido interminable.
Hija mía es mejor vivir con la alegría de los hombres que llorar ante el muro ciego.
Te sentirás acorralada te sentirás perdida o sola tal vez querrás no haber nacido.
Yo sé muy bien que te dirán que la vida no tiene objeto que es un asunto desgraciado.
Entonces siempre acuérdate de lo que un día yo escribí pensando en ti como ahora pienso.
La vida es bella, ya verás como a pesar de los pesares tendrás amigos, tendrás amor.
Un hombre solo, una mujer así tomados, de uno en uno son como polvo, no son nada.
Pero yo cuando te hablo a ti cuando te escribo estas palabras pienso también en otra gente.
Tu destino está en los demás tu futuro es tu propia vida tu dignidad es la de todos.
Otros esperan que resistas que les ayude tu alegría tu canción entre sus canciones.
Entonces siempre acuérdate de lo que un día yo escribí pensando en ti como ahora pienso.
Nunca te entregues ni te apartes junto al camino, nunca digas no puedo más y aquí me quedo.
La vida es bella, tú verás como a pesar de los pesares tendrás amor, tendrás amigos.
Por lo demás no hay elección y este mundo tal como es será todo tu patrimonio.
Perdóname no sé decirte nada más pero tú comprende que yo aún estoy en el camino.
Y siempre siempre acuérdate de lo que un día yo escribí pensando en ti como ahora pienso.
José Agustín Goytisolo

Menorca

Les xancletes quedaven sempre camuflades a dins la sorra, com vergonyoses.
Era agost de fa ja uns anys i la Mireia es sentia més jove que mai, però amb totes les pors acumulades de l’edat, també. Per aquestes mateixes inquietuds o preguntes sense resposta havia deicidit, un mes i mig abans, marxar de casa seva amb la seva motocicleta plena de somnis i exiliar-se a l’illa de Menorca.

Poc en sabia encara d’aquella terra plena de grills a les hores de la migdiada. Poc en sabia dels molts records que evocaria aquell paisatge cobert de fars, anys després, quan fos a casa.
I aquell estiu, doncs, emprengué un viatge a l’aventura, sense saber què ni qui es trobaria en la visita. Portava música a les espatlles, malgrat el casc de la moto, ja que s’havia ingeniat un sistema pel qual pogués ressonar la música a l’interior d’aquest mentres conduïa, i a cada corva del camí la melodia semblava créixer en la intensitat. Ella cantava gairebé cridant, de manera que els viatgers amb els que s’anava creuant quedaven perplexos en sentir els seus brams.
Estigué uns dies recorrent l’illa amb la música i la remor de la moto de fons. Quan es cansava parava davant del port de Maó, i es camuflava entre els iots i les barquetes que descansaven. Allà s’hi estava ben bé una hora, potser dues, pensant en tot el que tenia a casa i les moltes coses que enyorava. Ara que les sentia lluny i com borroses amb el pas dels dies, més endins i seves les tenia.
A vegades feia un mos en una taberna de pescadors; o un cafè amb llet en algun fornet que resistia en un poble pels quals transitava, de matinada.

Fins que un dia es cansà de fer la nòmada per aquells paisatges i va començar a necessitar una companyia que la retrobés amb el que era ella. Després d’una setmana sense parlar amb ningú començava a tèmer que només pogués escoltar-se a si mateixa i que no s’entengués amb els altres, tan amigable com havia sigut en els seus temps feliços a Terrassa. Volia conèixer altres veus, les veus de l’illa que començava a estimar com s’estima un casa seva.
La Mireia explorà totes les mirades que es creuaven al seu pas per Ferreries, per Ciutadella, per Cales Fonts. Però poc més que el silenci podia acompanyar-la en aquells paisatges de calma i serenor de mar. No s’atrevia a parlar amb ningú per por a no saber què dir ni com fer-ho, talment com si la tranquilitat de l’illa s’hagués endinsat també en el seu cos i l’impedís la paraula. Tan sols la música i el diàleg amb el mar l’acompanyaven.
Exhausta del silenci, va voler aproximar-seuna nit a l’aigua i parlar amb ella.
Les xancletes van quedar camuflades entre la sorra, com sempre, mig vergonyoses. Es va anar traient la roba a poc a poc, i amb l’elegant convenciment de qui coneix ben bé el seu destí, de qui sap el per què de les coses.
I llavors va enamorar-se del mar com mai ho havia fet de ningú, i va voler besar-lo, acariciar-lo fins al final. Fins a sentir-lo seu del tot, i no haver de cercar més, ni reflexionar més, ni barallar-se amb les futileses de la vida. No angoixar-se.

Es va quedar allà, aixoplugada entre les ones fosques de la nit del mar de Menorca. Les xanceletes mig amagades i soles, com la roba, entre l’arena, i ella ben a prop de l’aigua salada que s’escolava pertot.
El seu cos anava perdent consistència a poc a poc, els peixos de colors l’acariciaven, la nit es confonia amb la foscor de les roques. I mai com llavors podria arribar a ser tan feliç. Ho sabia del cert.
I així la Mireia decidí quedar-se a prop del que seria el seu amant incondicional; amb ell, no calien paraules ni preguntes de les que es queden sense resposta. Amb el mar tot era senzill i tendre, les carícies eren sinceres i el seu amor profund com el seu interior.
Es construí una petita cabana amb pedres i branquillons que anava arreplegant pels voltants i allà restà tranquil·la.
Per la nit, els braços del que estimava la bressolaven tendrament, amb suavitat, sabent que a l’endemà despertaria amb un xiuxiueig divertit que la convidaria a la vida.
Aquell, sens dubte, seria el gran viatge de la seva vida.

El juny que neix amb tu

Neix el juny en totes les hores que ara passen





i començo a creure't encara més tendre,


més dolç,


en les abraçades.





Des de que vas arribar aquí, a la casa,


ha sigut maig cada dia,


ha sigut estiu tot l'any:

el sol que ens crema a la cara

i el sol que es fon dins el mar

Neix el juny en el teu rostre

i t'estimo convençuda, tossuda.

ets tendre, ets dolç, ets màgia

ets un racó de món per als dos.

Neix el juny als teus ulls i al teu tors.

i ets bonic, ets tu,

ho ets tot.

Setembre de 1955

Pardals sota la pluja
dançant en els bassals
i oliveres cantant a la tardor
amarades d´aigua,

ellaçades en la terra
i en el cel
més blau que mai.

I tu neixies.
recordes?
En la casa blanca
del carrer estret.

A Jaén, Andalusia.

El poble del riu sec,
de cants al culte.
La verge d´ulls foscos
i els braus
i la festa.

I tu neixies a la casa.
recordes?
Amb parets blanques
i finestrons color d´oliva.

I la mare et cantava,
i els pardals restaven quiets
sols un segon
sota l´aigua.

EL SITIO DE MI RECREO

Als meus amics,
tot escoltant “El sitio de mi recreo”, de la Rosario



El sitio de mi recreo
lleva tu nombre pintado en azul

Cuatro bailes de plata
- el uno, el dos, el tres -
I luego la clase:
el cuatro, el cinco i el seis

(hasta llegar a quince)

El sitio de mi recreo
es en todas las plazas;
te veo en ellas y me pongo a gritar
a gritar tu nombre.

Hay vida, hay besos, hay ternura
en el sitio de tu recreo

en las plazas vacías
en la plenitud de una luna.

Toda una luna entera
a tu lado,
hermano.


Helena Minuesa
Abril de 2008

INFINIT

Si et busco més enllà
vers l´ infinit dels anys
quan sigui més vella,
més plena de mi.

Si et cerco en la foscor
de les pupil.les blavoses
i et dic: no vull marxar,
no vull anar
dóna´m la mà per sempre.

Si et dic que vull viure
més enllà dels temps fugits
vers l´infinit
vers la llum del paraís
ballant un vals ple de pluja
amb tu.

Si et dic infinit,
no em diguis després.
no emmudeixis pas
no em facis retrets.

Si et dic infinit
serà per sempre més.

Gerard

Et recordo de petit, al meu costat…

ens recordo de petits (una miqueta més que ara), fent de curiosos a la vida, explicant-nos sentiments propis, compartits ja des dels inicis.

Et recordo com un germà donant-me la mà per no caure.

A vegades- recordo-, que et percebia com algú més distant, perquè creixíem junts i el pas dels anys es presentava com un repte difícil i semblava que anés a ensorrar-nos els somnis.

Però et recordo sempre allà: , amb uns ulls grans de lluna plena que cuidaven de mi.

Et recordo donant-me la mà per no caure.

Però sobretot, et recordo en el somriure bonic dels dies que hem compartit, des de sempre.

Et recordo amb l´orgull de qui estima i se sent correspost en la mirada i en la mà forta sobre l´espatlla del temps; en els tendres moments de la música, en el somriure càlid del germà…així et recordo i et vull recordar, sempre.

Et recordo petit, però molt gran en les abraçades…

Et recordo donant-me la mà per no caure.

Helena Minuesa
18 d´abril de 2006

MADE IN TAIWAN

Aquestes paraules són per la Mireia. Una persona que va estar molt a prop meu durant els anys de la universitat. Una persona de les que fan escola, i queden per sempre a la pupil·la, gravades a foc. Vaig escriure això fa tres anys, i encara no ho havia pogut compartir. Amb ella sí, però no amb vosaltres...

Tendrías que haberte llevado la pitillera - dije con mucha calma -. Me rompe por dentro verla así, tan sola i desamparada, entre las pocas cosas que quedan de ella...

La de deshacerme de sus cosas para no enfrentarme a ellas fue mi primera reacción después de su muerte. Una reacción penosa y cobarde, lo sé, pero una coraza fiable al fin y al cabo.
Nunca me he considerado una persona fetichista, en absoluto, más que nada porque el valor de las cosas en los tiempos que corren es demasiado caduco y perecedero, y el amor incondicional hacia ellas no se contempla.
Sin embargo, las cosas de ella, los testigos absolutos de lo que fuera su vida, sí importan. Al final de todo son lo único a que aferrarse.
En efecto, el materialismo más puro acontece cuando alguien se muere porque las cosas empiezan a hablar, a pedir permiso para quedarse... Y una vez tenue dice: "No me he ido del todo, sigo aquí: en esta pitillera oxidada".

Esta cajita de color plata había sido un regalo de uno de sus novios. Dijo que le hizo una ilusión tremanda recibirla porque sus cigarrillos quedarían a salvo de la lluvia entre aquellas chapas "Made in Taiwan".
Así, siempre a la hora del café sucio entre clase y clase, Mireia era feliz al ver reflejada su sonrisa desdibujada (como la de un sueño) entre los relieves del latón.

La pitillera fue testigo directo de una felicidad compartida de tres años, quizás más. Fue un pretexto que nos unió, al fin y al cabo:

-Queda't a fer un cigarro amb mi, vinga...
-Pero si ja saps que jo no fumo!
-És igual, queda't igualment.

Recuerdo que un dia de esos, de los del café, Mireia me pidió que viajáramos juntas lejos de ahí, sin nada más que nosotras solas. Casi desnudas, como los hijos de la mar...
Y lo hicimos. Dejamos la facultad, cogimos la maleta a rebosar de proyectos futuros y nos lanzamos a ellos. Descubrirnos fuera de las aulas confirmó la primeriza intuición de que nos íbamos a llevar muy bien, y la pitillera lo sabe de sobras. Aunque ahora calle por timidez, o por melancolía.

Me dijo un día un buen amigo que eso de la nostalgia en realidad contiene más de alegre que de triste, más de sonrisa afligida que de mueca de dolor. No sé, quizás tenga razón. Porque la caja de lata me lleva siempe a rozar sus manos abrazando un café para vencer el frío. Y eso debe ser gracias a la nostalgia alegre. A una nostalgia de esas, de las buenas.

Sant Cugat, octubre de 2005

Desglaç

Somnis de gel es desfan
en l’escalfor de la terra ferma.
Ella respira, somriu,
s’enamora
de cada petjada
que sent al seu llom


Però endins,
més enllà de la sorra
es pregunta per què
hom l’ignora al seu pas

si és tan bona,
tan noble,
tan generosa,
la pluja que vetlla
quan ploren els camps.


Respira la terra
mentre els somnis de gel
pregunten,
desglacen,
es desfan

Mentre als ulls de les dones
i els homes del segle
el desig tremola
i passen els anys.

En les nits que cauen, com la d'avui, tan clares...

Em dirigeixo a vosaltres, si em llegiu, per informar-vos que jo també he caigut en el parany dels blogs..

No sé si em durarà gaire aquesta dèria però de moment ho provaré, a veure si tinc tant d'entusiasme com el meu cosí i aconsegueixo escriure una vegada a l'any, com a mínim.

Bona nit a tots