Et recordo de petit, al meu costat…
ens recordo de petits (una miqueta més que ara), fent de curiosos a la vida, explicant-nos sentiments propis, compartits ja des dels inicis.
Et recordo com un germà donant-me la mà per no caure.
A vegades- recordo-, que et percebia com algú més distant, perquè creixíem junts i el pas dels anys es presentava com un repte difícil i semblava que anés a ensorrar-nos els somnis.
Però et recordo sempre allà: , amb uns ulls grans de lluna plena que cuidaven de mi.
Et recordo donant-me la mà per no caure.
Però sobretot, et recordo en el somriure bonic dels dies que hem compartit, des de sempre.
Et recordo amb l´orgull de qui estima i se sent correspost en la mirada i en la mà forta sobre l´espatlla del temps; en els tendres moments de la música, en el somriure càlid del germà…així et recordo i et vull recordar, sempre.
Et recordo petit, però molt gran en les abraçades…
Et recordo com un germà donant-me la mà per no caure.
A vegades- recordo-, que et percebia com algú més distant, perquè creixíem junts i el pas dels anys es presentava com un repte difícil i semblava que anés a ensorrar-nos els somnis.
Però et recordo sempre allà: , amb uns ulls grans de lluna plena que cuidaven de mi.
Et recordo donant-me la mà per no caure.
Però sobretot, et recordo en el somriure bonic dels dies que hem compartit, des de sempre.
Et recordo amb l´orgull de qui estima i se sent correspost en la mirada i en la mà forta sobre l´espatlla del temps; en els tendres moments de la música, en el somriure càlid del germà…així et recordo i et vull recordar, sempre.
Et recordo petit, però molt gran en les abraçades…
Et recordo donant-me la mà per no caure.
Helena Minuesa
18 d´abril de 2006
Helena Minuesa
18 d´abril de 2006
2 comentarios:
A mi ni em cal recordar-te perquè ets tan en mí com jo. Si et fan mal, em fa una fiblada el cor, si estàs trista, ploro desconsoladament, si estàs nerviosa, m'agafa angoixa i vull sortir corrent a algun lloc. Sé, tan bé com tu, que tu ets part de mí, com jo sóc part de tu. Ets la meva Germana, l'Amiga que sempre hi serà, la mirada d'amor amb la que me n'aniria a la tomba ara mateix. No puc dir-te res més que gràcies pel text (em sembla que me l'havies llegit una vegada), i que, i això ja ho saps de sobres, t'estimo i donaria el que fos per poder abraçar-te fort ara i mirar-te amb aquests ulls grans de lluna plena que dius cuiden de tu. Tu no cuides de mi, tu em fas viure cada dia.
Quant amor!!! M'heu deixat sense paraules...
Una abraçada
Publicar un comentario